|
| El canal industrial de Manlleu |
|
| El riu, eix de la industrialització |
|
| Imatge de la Caixa de Manlleu actual |
|
| El tren actual al seu pas pel Ter |
|  |
En els primers anys del segle XIX començarem ja a trobar els primers edificis fàbrica que de mica en mica substituïren el treball a domicili dirigit pels paraires, que esdevingueren fabricants. Cap a la segona meitat dels segle XIX, es continuaren els passos iniciats a finals del segle XVIII, amb l'especialització en els teixits de cotó i un ràpid desenvolupament industrial.
Manlleu, i d'altres poblacions de la conca del Ter, aprofitaren el riu com a font d'energia per tal de pal·liar la manca de carbó de qualitat per accionar les màquines de vapor.
La primera fàbrica a fer-ne ús fou la que creà Domènec Feyner, adossada al Molí Miarons o de Dalt l'any 1829. Aprofità l'energia hidràulica produïda per l'antiga sèquia que des de 1679, partint de la resclosa de la Teula o del Dolcet, posava en moviment la roda de fusta del molí.
Els manlleuencs s'arriscaren per reiniciar la industrialització. D'aquesta manera es van establir les bases de la indústria moderna i el naixement del canal industrial al llarg del qual s'anaren situant fàbriques com ara La Seda, les Tres Fàbriques o can Barola. Igualment es formaren grans colònies industrials com la Rusiñol o la Casacuberta que esdevingueren símbol dels canvis que estaven succeint en les estructures socials.
L'agricultura anà cedint terreny al procés industrial, tot i que cal destacar la figura de Ramon Madirolas, que aconseguí que es premiessin els seus blats a Barcelona l'any 1898 i a Paris el 1900. Aquest mateix personatge va promoure la construcció del santuari de Puig-agut, acabada el 1886.
Tot aquest creixement industrial comportà un ràpid increment demogràfic. L'allau de gent nouvinguda féu necessari un planejament urbanístic, que dugué a terme l'any 1883 J. Calvet i que preveia els nous eixamples a la zona de Baix Vila i la construcció de la plaça Fra Bernadí.
Igualment es crearen noves vies de comunicació, com ara la carretera Vic a Manlleu (1864), la de Torelló (1865) que s'unia en arribar a Manlleu al passeig de Sant Joan, o la de la Gleva (1886). Però els habitatges dels obrers i el seu nivell de vida empitjoraren. De les cases unifamiliars es passà als pisos amb un espai molt reduït, i unes condicions alimentàries i higièniques molt precàries.
Pel que fa a la cultura, a partir de mitjan del segle XIX se li donà una major importància, malgrat les dificultats que provocava el treball infantil. Aparegueren diverses escoles públiques, i les impulsades pels fabricants: El Carme (1856) i La Salle (1880). Tot i l'alt analfabetisme sorgiren els primers diaris, com El Ter (1897), i diverses societats de totes menes. Podem esmentar El Progrés (1862), de caire obrer, anticlerical i republicà, La Joventut Catòlica (1877), o El Centre Ocellaire (1894), entre d'altres.
Per potenciar l'estalvi entre el proletariat es va partir de la idea del bisbe Francesc Aguilar i Serrat per crear La Caixa d'Estalvis i Pensions de Manlleu (1896), tot i ser el bisbe Josep Morgades i Gili qui la consolidà.
D'altres fets destacats foren: la reedificació la capella de Sant Jaume (1857), l'arribada del tren (1879), que permeté entrar de ple Manlleu dins l'òrbita comercial catalana; la fàbrica del Gas (1860), que s'aplicà a l'enllumenat de les fàbriques, dels carrers i en diverses ocupacions de les llars, i fou juntament a les de Figueres, Madrid i Barcelona de les primeres de l'Estat espanyol. |
|
